Francesc Homs
Exconseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya
Polític i economista, diputat durant cinc legislatures i conseller d’Economia de la Generalitat entre el 2001 i el 2003, Francesc Homs (Barcelona, 1951) parla sense embuts sobre la “necessària reestructuració” de la indústria vinculada a la construcció i sobre el futur de la inversió pública.
Sector immobiliari en recessió, retallada en infraestructures... Hi ha alguna fórmula a la que els empresaris es poden aferrar enmig d’aquest panorama amenaçador?
Tot el sector de la construcció viu un procés de reestructuració. El mercat s’ha empetitit i encara es reduirà més els propers anys. Per tant, el que han de fer els empresaris és adaptar-se a aquesta nova realitat. De quina manera? Doncs estudiant com integrar projectes que tinguin sentit des de la perspectiva de la complementarietat i de la reducció de les estructures de costos.
Parlem de fusions, doncs...
La fórmula segurament serà diferent en cada territori, i cada empresa ha de trobar la que li sigui més adient per ajustar la seva dimensió a l’activitat que li demanda el mercat. El que és evident és que la dinàmica del sector durant els propers dos o tres anys serà de concentració, bé sigui a través de processos d’adquisició, de fusió, d’ajustament de la mida de les empreses i, en el cas dels qui no puguin resistir, de tancaments. La suma de tot ens durà a un procés d’integració.
El dels àrids és un sector tradicionalment integrat per multitud de petites o mitjanes empreses de tipus familiar. És vigent encara aquest model?
El sector dels àrids està molt atomitzat. Les empreses familiars continuaran existint, però aquesta crisi obre una oportunitat perquè els empresaris dels sector revisin els seus projectes, buscant sumar capacitats, crear sinèrgies i millorar processos. S’ha de plantejar urgentment un pla de reconversió de totes les indústries vinculades a la construcció, igual que es va fer en altres èpoques amb el sector tèxtil, la mineria o la indústria pesada. La FECOCAT podria ser el context idoni per plantejar aquest pla al sector públic, i aquest l’hauria de recolzar.
Reconvertir-se o morir?
No hi ha més remei. Els empresaris han de prendre la iniciativa, no podem esperar tres anys, perquè si no ja estarem tots enterrats. Hem d’administrar aquest procés de reconversió, perquè sinó ho farà el propi mercat i serà molt més dramàtic.
I en què consistiria aquest pla?
Cal dissenyar un marc específic per ajudar al procés de concentració: plantejar mesures concretes a nivell laboral, un marc tributari que premiï amb avantatges fiscals els pro - ces sos d’integració vinculats al manteniment dels llocs de treball, un pla financer que garanteixi la disponibilitat de finançament i unes mesures administratives per simplificar la tramitació dels nous projectes. Amb aquestes quatre dimensions n’hi hauria d’ha ver prou. L’objectiu ha de ser conservar el màxim d’estructura empresarial i destruir els mínims llocs de treball. Crec que és una oportunitat i que hem d’enfocar el futur en clau més positiva, però per això cal un pla de reconversió.
Les administracions no deixen de repetir que la caixa està buida...
L’actual Govern de la Generalitat s’ha trobat les finances públiques en una greu situació. Avui, el sector públic té una prioritat, que és adaptar les seves despeses i cobrir el finançament del seu dèficit. Fins que això no s’hagi digerit, no hi tornarà a haver una nova etapa d’actuació d’inversió pública per dinamitzar el mercat.
I mentrestant?
La clau està en la suma del capital públic i privat. Totes les línies de promoció d’infraestructures s’hauran de fer per aquesta via, mitjançant modalitats contractuals basades en la concessió més que no pas en l’adjudicació directa.
Tanmateix, el pastís serà més petit...
La nostra economia, en general, entra en una fase de reposició. Tenim tota la indústria clàssica ja instal·lada, tot el sector serveis desenvolupat... Els propers, diguem cinc anys, ens dedicarem a mantenir les infraestructures més que a fer-ne de noves, i potser també caldrà revisar l’eficiència d’algunes de les que s’han construït. Però de nova infraestructura, tot i que no sigui tant voluminosa, se n’haurà de continuar fent, perquè encara ens cal capacitar- nos molt més en determinats àmbits per generar dinàmiques de creixement, i això demanarà construir ferrocarrils, ports, aeroports, carreteres, habitatge... Ara bé, no cal que aquesta inversió la faci al 100% el sector públic i es pagui gairebé al comptat –com es feia fins ara–. Per exemple, el corredor ferroviari del Mediterrani és una obra que hem de fer, que necessitem, però que segurament s’haurà de dur a terme amb aquesta fórmula de combinar capital privat i públic i finançar-la a 30 o 40 anys.
Reconversió industrial, suma de capital públic i privat, combinar el manteniment i la construcció de noves infraestructures... Posem que tot i això s’aplica. Es pot apuntar algun horitzó de recuperació?
Es fa difícil de precisar. La crisi ens diu que no som tan rics com ens pensàvem, que no podem disposar de tants diners com disposàvem abans i que, per tant, haurem de fer menys coses i prioritzar necessitats. Tot plegat també de pendrà del sector financer, en la mesura que pugui finançar la inversió en reposició i en nou habitatge i infra - estructures. Els propers anys seran d’adaptació, però calculo que en tres anys tornarem a tenir unes dinàmiques més vives de creixement i de creació d’activitat, tot i que en cap cas seran com les que teníem abans del 2007.