El Gremi d'Àrids de Catalunya és una institució amb un gran pòsit d'història. Les seves arrels estan la tradició gremial de l'Edat Mitjana. L'actual gremi va néixer durant la dècada dels anys 30, en el temps de la segona República. Amb la transició democràtica es van assentar les bases per a una nova estructura organitzativa i els ariders de Catalunya es van desvincular de l'aparell franquista. Amb la transició democràtica i els canvis socials, l'organització es va modernitzar per adaptar-se als temps actuals.
PRECEDENTS
El Gremi d’Àrids de Catalunya té les arrels en la tradició gremial nascuda a l’Edat Mitjana. De fet encara en conserva el concepte de «Gremi» o associació d’artesans encara que ha perdut el seu caràcter corporatiu que permetia el monopoli en l’exercici d’una professió i reservava drets i privilegis exclusius als agremiats. D’entre els gremis vinculats al sector de la construcció, el de picapedrers era el que integrava els extractors d’àrids. Aquestes organitzacions feudals van ser abolides a les Corts de Cadis de 1812 coincidint amb el desplegament de la nova societat liberal i foren substituïdes per noves organitzacions de caràcter patronal que mantenien però el nom de gremi.
Cap a la segona meitat del segle XIX es donaren les condicions per a la formació d’un mercat de l’habitatge en expansió, amb la subsegüent consolidació d’una indústria de la construcció. L’exposició Universal de 1888 va contribuir de manera destacada al creixement urbanístic. Com a resultat de les transformacions esmentades, la demanda d’àrids va créixer de forma espectacular. Aquest auge, acompanyat d’obres públiques, possibilitar el desenvolupament d’altres indústries, com les dedicades a la construcció de materials de la construcció.
Aquesta expansió del sector va discórrer paral·lelament a l’establiment de les primeres formes d’organització, tant de la patronal com dels treballadors del sector. Tot i que formalment, els gremis s’havien dissolt a principis del s. XIX amb l’establiment del nou estat liberal, amb tot, els diferents oficis van seguir treballant amb una organització semblant durant molts anys, i alguns, amb una certa força econòmica i un paper social destacat. D’entre els oficis millor organitzats hi ha el ram de la construcció.
L’accentuació de la conflictivitat laboral a les primeries del s. XX va esperonar les diverses associacions empresarials organitzades per oficis a cohesionar-se en una federació patronal que havia d’aglutinar els empresaris de la construcció i del metall. Entre finals del XIX i inicis del XX trobem organitzacions com el Centro de Contratistas de Obras, la Federación l’Asociación de Fabricantes de Mosaicos de Barcelona o el Centro de Maestros de Obras de Cataluña,
El Gremi d’Àrids de Catalunya va néixer durant la dècada dels anys 30, en temps de la segona República, i en aquella època s’anomenava ‘Gremio Sindical de Piedras y Tierras’. En aquesta primera etapa comprenia, no només les empreses d’extracció i venda d’àrids, sinó també els sectors de la molineria de substàncies minerals i els treballs artesans de la pedra (construcció, voreres, llambordes, etc.). No va ser fins a l’any 1966 que el Gremi d’Àrids s’escindeix del ‘Gremio Sindical de Tierras y Piedras’ i constitueix el ‘Gremio Sindical y Provincial de Áridos de Barcelona’, que agrupava totes aquelles empreses que tenien pedreres o graveres a la demarcació.
Es poden considerar Bonaventura Pujals, Joan Solanes Balmes i Joan Ferreres Raventós com a fundadors del Gremi d’Àrids.
ELS PRIMERS PASSOS (1969-1979)
El Gremi d’Àrids —aleshores circumscrit a la província de Barcelona— va iniciar els primers compassos com a organització independent en el marc d’un nou context econòmic i social, però amb la perseverança d’un règim polític autoritari que gràcies al creixement econòmic i el desenvolupament social, aconseguia insuflar aire per consolidar-se i mantenir-se fins a la mort del dictador l’any 1975. La nova política econòmica iniciada amb els Plans d’Estabilització de 1959 va permetre Espanya afegir-se a l’època daurada del gran creixement econòmic europeu de la dècada de 1960 i primera meitat de 1970.
Sota la presidència de Joan Farreras i Raventós (1962-1979), juntament amb Joan Solanas i Balmes com a secretari, el Gremi va iniciar el seu camí amb seu pròpia ubicada primer al carrer Casp i després a Via Laietana. El Gremi naixia amb la il·lusió de representar i compartir els mateixos interessos i preocupacions dels empresaris ariders. Prova de l’interès i l’acceptació entre els professionals del ram que va despertar la nova organització és que a mitjans dècada de 1970 ja la integraven 63 empreses del sector a la província de Barcelona,
Amb la mort de Franco el 1975, acabava la vida d’un règim polític i amb ell l’organització sindical i associativa empresarial. Els ariders, s’havien procurat des de feia una dècada d’unes sòlides estructures organitzatives que actuaven de forma autònoma encara que formalment estiguessin integrades en el Sindicat Vertical, òrgan del règim dictatorial.
Ara, amb la transició democràtica es van assentar les bases per a una nova estructura organitzativa. Els ariders de Catalunya es van desvincular de l’aparell franquista durant la transició democràtica emparats per la nova llei. La refundació del gremi es produïa el 14 de juny de 1977 amb Joan Farreras com a president en funcions. El 20 de desembre de 1977 es portava a terme la primera assemblea ordinària a la qual hi van participar 58 socis de les 63 empreses inscrites.
CONSOLIDACIO I ADAPTACIÓ ALS CANVIS SOCIALS (1979-)
Amb un nou marc polític i amb una crisi generada sobretot pel preu del petroli, a inici de la dècada dels 80, el Gremi fa un pas amb la seva professionalització i major estructuració. Per primera vegada es va plantejar el lloguer d’un local propi per a l’entitat, un indret on treballar el dia a dia i que alhora fos una referència pels agremiats. A principis dels anys 1990 en una assemblea extraordinària es va informar sobre el nou local situat a la Rambla de Catalunya 3r 1a, que ha esdevingut la seu de l’entitat fins als nostres dies.
El desplegament de la legislació que regulava les activitats extractives va marcar el rumb del Gremi, qui va haver de dissenyar noves estratègies per als seus agremiats. Per exemple, la llei del 16/12/1981 del Parlament de Catalunya per la qual s’estableixen normes addicionals de protecció dels espais d’especial interès afectats per les activitats extractives va obligar els ariders a adaptar-se al nou marc legal obligant la seva reestructuració. El Gremi esdevé com a entitat patronal un interlocutor bàsic amb l’administració pública.
Aquells anys el Gremi d'Àrids de Catalunya es consolida a les 4 províncies catalanes unint diferents col·lectius existents al territori. També s’inicia en una pràctica que aviat havia de representar un dels seus eixos d’actuació principals: els contactes amb les associacions d’àrids d’altres punts de l'Estat espanyol i d'altres zones del món. El gremi s'ha unit a la UEPG (Patronal Europea de Productes Àrids).